1976. La Illa Sanchís segons Huertas y Fabre

Huertas,Josep M; Fabre, Jaume. (1976). Tots els barris de Barcelona (vol 6). Barcelona: Edicions 62. pp.163-164

“Al davant de la parròquia, a l’altra banda del passeig d’Enric Sanchis, hi ha la barriada Sanchis, en una illa polèmica ocupada per l’extravagant edifici que avui utilitzen l’Associació de Caps de Família i la de Veïns, per una pista de bàsquet i per la vintena de cases que: formen la barriada. Hem explicat ja com la barriada fou aixecada per donar estatge a treballadors de la fàbrica Sanchis, i també com fou construït amb diners del senyor Sanchis l’edifici que primer fou local de catecisme i Taller de Natzaret – una manera molt clerical de parlar d’intent d’escola de formació professional- i que avui allotja un Centre Juvenil, l’Associació de Veïns, l’Associació de Caps de Família, un grup excursionista, un altre d’escacs; el cine-club, l’Associació de Dones… L’edifici és, en resum, el centre de la vida associativa del barri. Una altra porció de terreny de la illa va servir, de pati de jocs a les escoles parroquials fins que es va decidir asfaltar-la i convertir:-la en pista de bàsquet.

La família Sanchis va vendre’s aquesta illa a un procurador de cognom Sagristan per dos milions sis-centes mil pessetes poc abans que aparegués a informació pública la revisió de1 1974 del Pla Comarcal. S’ho va vendre tot, el terreny i les edificacions. La revisió del Pla Comarcal, en la seva primera redacció treta a informació pública a l’època de l’alcalde Masó, qualificava l’illa com a edificable, recollint les directrius del Pla Parcial aprovat el 1955 i modificat el 1959, com veurem més endavant. El nou propietari, doncs, va iniciar la feina de treure’n els inquilins, és a dir, les famílies que vivien a la vintena de cases de la barriada -cases obsoletes completament, de les quals cinc o sis ja són buides-, i les associacions cíviques que disposaven de l’extravagant edifici (es refereixen al Centro Blanco)  de l’arquitecte Alemany, arrendat, en realitat, a nom d’una congregació mariana, és a dir, la responsable del primitiu ús de l’edifici, l’ensenyament del catecisme.

El nou propietari, doncs, posa un plet a aquesta Congregació Mariana, al·legant que l’edifici amenaça ruïna. En iniciar-se el plet, els veïns que utilitzen el local inicien una campanya que pot comparar-se, quant a empenta, a la de l’ambulatori. Reunions amb el regidor, visites als diaris, octavetes… El propietari no ofereix altra alternativa als veïns que aquests comprin els terrenys per quatre milions al comptat o sis a terminis. No cal dir que les associacions cíviques del barri no disposen d’una quantitat semblant.

Finalment, la demanda judicial del propietari es resol a favor seu i el 18 de març de 1976 la Audiència dicta ordre de desnonament, que coincideix amb l’aparició a informació pública de la segona redacció del Pla Comarcal. Els veïns, que a més de l’Associació de Caps de Família tenen ara la l’Associació de Veïns que acaba d’obtenir permís governatiu, tornen a l’atac. Entrevistes amb el regidor, amb el batlle… Després d’una assemblea sobre el Pla Comarcal, els veïns es manifesten. L’11 d’abril tornen a manifestar-se pel mateix motiu a la sortida d’un recital d’Elisa Serna. El 23 de maig, nova manifestació, aquest cop després de demanar permís a l’autoritat governativa. Es recullen signatures, s’obté el suport de la Federació d’Associacions de Veïns. Al final, l’Ajuntament cedeix, i a finals de setembre es compromet a adquirir el solar on s’aixeca l’edifici per nou milions de pessetes, amb la promesa que hi farà una guarderia, una llar de jubilats i locals per a les associacions del barri. Una nova victòria dels veïns”.